dimecres, 2 gener de 2013

Llibres que vaig llegir l'any passat, el 2012

Estic content dels llibres que he anat llegint al llarg d'aquest any. M'he empassat alguna merda, cert, però el balanç final és més que positiu: quatre idiomes (català, castellà, anglès i francès), una mica de tot pel que fa a gèneres (novel·la, assaig, història de la música, contes, teatre), autors molt diferents els uns dels altres (Sòfocles, Stephen King, Dickens, Quim Monzó, Philip Roth), alguns clàssics (El cor de les tenebres, 1984, Èdip rei, El procés) i, en definitiva, llibres a palades. Els teniu tots aquí baix. Com l'any passat, he afegit una valoració personal a sota de cada títol:

1. Tots aquells cavalls, de Cormac McCarthy
Lent i magnífic.

2. Els homes que no estimaven les dones, de Stieg Larsson
Resumiré les meves opinions en un títol famós: Molt soroll per a no res.

3. Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, d'Éric-Emmanuel Schmitt

4. Una tria, Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell
Tria adaptada d'alguns capítols del Tirant lo Blanc. Em va deixar amb ganes de més.

5. Clásicos para estudiantes: Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes
Converteix un gran llibre (i això que no he llegit El Quixot) en una cosa infantil i simple.

6. Una història de dues ciutats, de Charles Dickens
Em va semblar una història collonuda entre el París i el Londres de la Revolució Francesa.

7. L'últim llibre de Sergi Pàmies, de Sergi Pàmies
Molt recomanable.

8. La vida es sueño, de Pedro Calderón de la Barca
Si em considereu una persona sensata, no el llegiu mai per mai.

9. 11/22/63, de Stephen King
Tot i algun tram pesat és una novel·la ben parida sobre viatges en el temps.

10. Tres sombreros de copa, de Miguel Mihura 
Les aventures de Dionisio no em van fer ni fred ni calor.

11. 1984, de George Orwell
Se'm va fer llarg, però llegir-lo va ser un encert.

12. El cor de les tenebres, de Joseph Conrad
Tot un clàssic. Tan ben escrit que em va arribar a calar.

13. Cross Fire, de James Patterson
L'he oblidat. No el llegiu, que no val res.

14. El procés, de Franz Kafka
Una crítica genial al sistema jurídic. És una llàstima que perdés el fil a dos per tres o que no el perdés però se'm fes tediós.

15. Els Jocs de la Fam, de Suzanne Collins
Un argument interessant se'n va a fer punyetes perquè està molt mal desenvolupat. A més, els personatges són patètics.

16. Tormento, de Benito Pérez Galdós
Al principi sembla que el títol ho diu tot. Mica en mica, però, la cosa millora. Galdós és un gran escriptor.

17. Uf, va dir ell, de Quim Monzó
En tinc un record boníssim.

18. Luces de Bohemia, de Ramón del Valle-Inclán

19. Luciérnagas, d'Ana María Matute
El vaig trobar horrorós.

20. La guerra segons Simone Weil, de Maite Larrauri
Bastant oblidable. Com a introducció al personatge de Simone Weil pot resultar interessant a segons qui.

21. El Senyor dels Anells: La germandat de l'Anell, de J.R.R. Tolkien (5a lectura)

22. El Senyor dels Anells: Les dues torres, de J.R.R. Tolkien (5a lectura)

23. El Senyor dels Anells: El retorn del rei, de J.R.R. Tolkien (5a lectura)

24. I ara què?, d'Alfred Bosch
És un bon assaig sobre l'independentisme pre-11S.

25. The humbling, de Phillip Roth
Ben escrit, molt reflexiu, però amb un argument que em va semblar una mica pobre.

26. A la carretera, de Jack Kerouac
Una obra sonada, addictiva i tremenda.

27. Tria personal, de Pere Calders
Vaig riure força amb els relats del mestre Calders.

28. El ruido eterno, d'Alex Ross
Un viatge impressionant per la història de la música del segle XX.

29. El Sunset Limited, de Cormac McCarthy

30. Cosmopolis, de Don DeLillo
Se'm va fer molt pesat. Probablement perquè el vaig llegir en anglès i no en sé prou.

31. The hobbit, de J.R.R. Tolkien (4a lectura)

32. Blockade Billy, de Stephen King
Conté dues històries que es llegeixen en un no res. Són distretes, simples i decebedores en el seu tram final.

33. Trampa 22, de Joseph Heller
És el llibre del meu 2012: un piló de bajanades sense ordre ni concert que satiritzen sobre la guerra amb un sentit de l'humor inclassificable. Mentre el llegia va arribar a extenuar-me, però hi penso i encara ric. Una obra mestra.

34. Èdip Rei, de Sòfocles
El recomano.

35. Antígona, de Sòfocles

36. El casalot, de Charles Dickens
Una altra obra mestra. Massa enrevessada en alguns trams, però igualment recomanable.

37. Drames rurals, de Víctor Català
Dotze relats molt crus que de vegades fan adormir.

38. El árbol de la ciencia, de Pío Baroja
No em va agradar gens.

39. Desembalo mi biblioteca, de Walter Benjamin
Aquest recull minúscul d'assaigs combina un primer text, molt bo, sobre l'art de col·leccionar llibres amb d'altres que no em van entusiasmar gaire.

40. El perquè de tot plegat, de Quim Monzó
Si el World Literature Today d'Oklahoma diu que els contes de Quim Monzó són «els millors que s'han escrit a Europa en l'última dècada» és per alguna cosa.

41. Victus, d'Albert Sánchez Piñol
És el best-seller català escrit en castellà i, tot i els problemes de ritme, és sensacional.

42. Electra, de Sòfocles
De moment, la meva tragèdia preferida. (Dic de moment perquè només n'he llegit tres.)

43. Olivetti, Moulinex, Caffoteaux et Maury, de Quim Monzó
Més contes d'en Monzó. El primer del llibre, «Redacció», gairebé l'emmarco i el penjo a la paret.

divendres, 21 desembre de 2012

Relats conjunts: Biblioteca i Els jugadors de cartes


La processó, l'amuntegament de desemparats, desfila pels carrers del poble amb una pesadesa insofrible. Tothom vesteix de negre, té els ulls entelats, adopta un posat serè, s'abandona a l'aflicció, tira carretera avall. Quan en Fritz trenca a la dreta, al final del carreró, hi topa de ple. Intenta fer mitja volta, però ja és massa tard. De sobte, es troba al mig d'una marxa fúnebre que desborda d'ànimes desolades que suen, puden i impressionen per la severitat d'uns rostres com esculpits en pedra. En Fritz s'hi sent desorientat, allà al mig. S'hi sent molt confús i fora de lloc. Al seu costat, hi descobreix una noia assossegada.

—¿De què va tot això?—li pregunta.

La noia no se'l mira. Respon:

—Anem a enterrar-la.

I en Fritz li segueix el braç, que es va estenent fins a assenyalar la difunta, que s'alça en la llunyania. La carreguen quatre homes robustos sobre les seves espatlles, en una banyera.

—¿Qui hi ha dins?—pregunta en Fritz.

La noia, amb els ulls pendents de la banyera, li etziba:

—És la Literatura. S'ha mort i anem a enterrar-la.

El Fritz assenteix. Ho entén. Quan algú mor se l'ha d'enterrar. Espera una estona i planteja una altra pregunta:

—¿I per què la porten en una banyera?

La noia gira el cap. Clava els seus ulls en els d'en Fritz. Com si fos obvi, diu:

—Perquè s'hi ha ofegat.

En Fritz torna a assentir. Sumit en els seus pensaments, va seguint amb les passes el ritme constant dels tambors que retrunyen rere seu. Com l'altra gent, fet pols. Quan arriben al cementiri, els homes robustos deixen la banyera a terra. Aleshores en Fritz s'hi apropa i allarga el coll fins a veure'n el contingut: una cosa blava, glaçada, inerta i morta. Els homes la fiquen dins un sot que tapen amb quatre pales de ferro i un munt de terra. Després que aplanen la terra, algú diu quatre paraules i mica en mica tothom va abandonant el cementiri. Al final només hi queda la noia. Una figura solitària que s'ajup entre creus i làpides. Una figura solitària que, en un rampell de necrofília, comença a omplir-se les ungles de sorra.

..................................................................................



—Hi vaig amb tot—vaig fer apropant les fitxes al centre de la taula, abans de llaçar les cartes.

Mitja hora després tornava a casa en pilotes, completament nu. Si més no deixa'm el barret, li hauria demanat. Però, quan m'havia girat per dir-l'hi, el molt puta ja no hi era. Per sort, en sortir del local, vaig poder respirar alleujat: al carrer hi feia calor i no hi havia ni Déu. Eren les tantes i només els semàfors i quatre volvos despistats (i jo, esclar) seguien (seguíem, vaja) desperts. Descalç i en corredisses i de puntetes vaig anar fent, camí de casa. Al llarg del trajecte, només vaig creuar-me amb un parell de xavales. Quina vergonya, vaig pensar. Però em vaig amagar en un portal i ni se'n van adonar, que hi era. Després vaig continuar endavant fins que vaig haver arribat al meu bloc d'apartaments, un de fet pols. Hi vaig entrar, vaig córrer cap a les escales i les vaig pujar a tot drap, amb el penis desbocat, amunt i avall, fregant-me les cuixes. Anava tant desesperat per arribar a casa i tancar-m'hi, que només vaig pujar dos trams d'escala. Allà, al replà del primer pis (comptant-hi l'entresòl, esclar) vaig obrir el puny, vaig ficar la clau al pany i la vaig fer girar. La porta es va obrir. No m'ho explico, però es va obrir. Jo vivia (visc, vaja) al segon quarta i la meva clau, naturalment, obria (obre, de fet) la porta marcada amb un 2º 4ª daurat, estilitzat. Aquella porta, però, descoberta d'ordinals castellans, se'm va obrir. Quan ho recordo m'adono que va ser tot molt estrany. El cas és que, a les palpentes, vaig entrar en una habitació que em pensava que era la meva, em vaig ficar dins un llit que em pensava que era el meu i em vaig adormir. M'he despertat que ja era aquest matí. I quin ensurt. Gairebé m'agafa un batistot quan m'he vist al costat d'una quadragenària obesa (la veïna del 1º 4ª, vaja) que em passa un braç per sobre mentre la curiositat dels ulls d'un piló de nens coreans (els seus fills, de fet) se centra en la meva cara de clapat, que imagino que és causa dels riures, dels comentaris en coreà que no entenc i del flaix de la càmera de fotos que es dispara i immortalitza el panorama: el tros de greix asiàtic que m'oprimeix el pit, les disset criatures desdentades que fan el símbol de la victòria al meu voltant, les seves riallades que de tan fortes com són els fan desaparèixer els ulls i la meva expressió desencaixada que sobresurt d'un llençol que és translúcid i podria servir de tenda d'acampada a cadascun dels nanos riallers sense ulls ni dents que s'han congregat per aquí a la vora. Quin panorama. Al final he cargolat el llençol tot al meu voltant i me n'he anat. Abans, però, els he demanat la foto. Que la càmera era una polaroid i jo sóc un tio molt viu.

dimarts, 18 desembre de 2012

El hòbbit: un viatge inesperat



Director: Peter Jackson
Actors: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, James Nesbitt, Ken Stott, Cate Blanchett, Ian Holm, Christopher Lee, Hugo Weaving, Elijah Wood, Andy Serkis
País: EUA, Nova Zelanda, Regne Unit
Any: 2012
Durada: 170 min.
Gènere: Aventures, fantasia
Guió: Fran Walsh, Philippa Boyens, Peter Jackson, Guillermo del Toro, sobre la novel·la de J.R.R. Tolkien

Música: Howard Shore

A Hòbbiton, la Comarca, el hòbbit Bilbo comença a escriure el relat de l'aventura que va viure amb tretze nans i el mag Gàndalf ara fa seixanta anys. Explica com el van capturar uns ogres, com va arribar a Rivendell, com va anar a parar sota les muntanyes i com va aconseguir l'Anell. Tot plegat mentre una presència maligna al sud del Bosc Verd semblava cobrar força i l'orc Azog reapareixia.
Hi ha dues grans diferències entre El Senyor dels Anells i aquesta preqüela: la primera és el to i la segona és que El Senyor dels anells anava de comprimir mentre que El hòbbit va d'ampliar. Aquí, cada capítol del llibre s'engrandeix fins a adquirir dimensions mastodòntiques. Peter Jackson recorre a altres fonts tolkenianes, s'inventa batusses i ressuscita algun personatge per fer la història més espectacular. Un viatge inesperat aposta per l'èpica allà on la novel·la presenta peripècies per a infants. ¿Com és possible, doncs, que mantingui el to innocent del llibre? La veritat és que no ho acabo d'entendre però diria que, bàsicament, a través de la recreació en el paisatge i, sobretot, a través de l'humor.

A nivell de guió, l'equip de Jackson proposa uns quants flashbacks i diverses subtrames serioses, però és un grup de nans eixelebrats, farts i poc terribles, el qui monopolitza una acció desenfrenada. El hòbbit sovint queda en un segon terme i són els nans (molts d'ells muts gairebé tota l'estona), aquells qui arrenquen riallades. Escenes com la dels plats i els bols o la dels trolls són molt divertides. Gràcies a aquest canvi de to, la pel·lícula esquiva una sensació de déja-vu en la qual no poden evitar caure de ple la banda sonora (tot i l'encertadíssim nou tema principal) i la fotografia: tant una com l'altra retornen a ESenyor dels Anells i així es fa la nostàlgia. També ens recorden la trilogia uns efectes especials impressionants. La seqüència al congost de les muntanyes i la batalla dels enigmes m'han semblat les millors del film, en part, pels efectes especials.

En resum, Un viatge inesperat és només el principi d'un conte amplificat al màxim. Té algunes seqüències pesades, massa llargues, i algun diàleg avorridot però, en sortir del cine, només pensava a tornar-la a veure. Tota aquesta ressenya es pot resumir en això: espectacle, entreteniment, adrenalina i ganes de repetir.

*****5/5

dimecres, 12 desembre de 2012

El casalot, de Charles Dickens


Títol original: Bleak House

Autor: Charles Dickens

Editorial: Labutxaca

Gènere: Novel·la

Any de publicació: 1853, 2012 (aquesta edició)

Traducció: Xavier Pàmies

Número de pàgines: 1118

L'Esther Summerson és una noia més entre el munt de persones que viuen, sent-ne més o menys conscients, estretament condicionades al desenvolupament (o més aviat al no-desenvolupament) de Jarndyce i Jarndyce, un procés etern que després d'anys i panys el Tribunal de la Cancelleria sembla incapaç de resoldre.
Torno al senyor Dickens. Aquest cop amb El casalot, una novel·la enorme. Enorme, en primer lloc, per l'extensió (1118 pàgines). Però també per un piló d'aspectes que procuraré tractar en la ressenya. Abans, deixeu-me començar definint el llibre com el que és: una història de gran tonatge.

Ja en el prefaci se'ns deixa clar que carregarà contra el sistema judicial. Amb ironia i mala llet, la crítica és demolidora i acaba abastant l'àmbit social per la comparació entre els personatges de Tom-All-Alone's i la resta de galeria: dels aristocràtics Dedlock, a l'esbojarrat Skimpole; de la incongruent senyora Jellyby, al pèrfid Tulkinghorn; del detectiu Bucket i el bonhomiós John Jarndyce, al desorientat Richard Carstone. Diria que la virtut més gran de Dickens, abans i tot que la crítica, és la de fer palpable cadascun dels personatges. Qui negui les aptituds del senyor Dickens per a la feina del retratista i el forjador de personalitats té pa a l'ull.

Quant al desenvolupament de la trama, es caracteritza per l'alternança entre un narrador omniscient, que narra en present, i el relat de l'Esther, en passat. Aquesta tècnica, tot i que efectiva, no m'ha acabat d'agradar. Gairebé sempre els capítols de narrador extern se m'han fet curts mentre que els de la protagonista m'han semblat poc interessants, tot i que tampoc no hi falten sorpreses. Tant una part com l'altra transcorren en paral·lel, i el que comença amb molta descripció (potser en excés, i de vegades ampul·losa) va conduint-nos molt lentament cap a un final policíac ple de girs més o menys inesperats. La trama, en alguna punts, em va semblar massa enrevessada. Cap al final, però, quan es precipita l'acció, vaig descobrir que, més que enrevessada, està treballadíssima.

Per tot plegat, havent acabat El casalot, perdura la sensació d'haver llegit un bon llibre, i s'obliden els moments d'estar-ne fart perquè hi ha capítols en què sembla que la cosa no avanci, o perquè tal personatge aquí no hi pinta res, o perquè aquesta descripció de dues pàgines em carrega. El casalot és tan llarg, té tantes habitacions, que és normal que presenti moments de tot. Ara bé, jo, com sempre, em quedo amb la sensació que perdura. Diria que és la bona.


**********8/10

dilluns, 10 desembre de 2012

La vida de Pi, d'Ang Lee

Director: Ang Lee
Actors: Suraj Sharma, Irrfan Khan, Tabu, Adil Hussain, Gerard Depardieu, Rafe Spall
País: EUA
Any: 2012
Durada: 127 min.
Gènere: Drama
Guió: David Magee, sobre la novel·la d'Yann Martel
Música: Mychael Danna

Pi Patel és fill d'una família hindú que regenta un zoolgògic a Pondicherry. Quan el negoci deixa de funcionar, per això, la família decideix emigrar a Canadà, de manera que embarquen tots els animals en un vaixell de càrrega. El que ningú no s'espera és que una tempesta faci naufragar l'embarcació, ni que, tot seguit, Pi es trobi a la deriva, en una barca, en companyia d'un orangutan, una zebra, una hiena i el tigre de bengala Richard Parker.

Visualment espectacular, només us recomano La vida de Pi perquè és visualment espectacular. La faula moralitzadora es carrega la resta. Potser perquè el material de partida ja no em faria el pes, el cas és que tota una pel·lícula de mar, barca, noi hindú, Richard Parker i res més no tan sols m'ha cansat sinó que m'ha fet ràbia. Perquè no es tracta només d'una història avorridíssima: La vida de Pi té un rerefons religiós que fot una mica de tuf. Això sí, la fotografia i la imatge, impecables. Va: un 2/5.