divendres, 21 desembre de 2012

Relats conjunts: Biblioteca i Els jugadors de cartes


La processó, l'amuntegament de desemparats, desfila pels carrers del poble amb una pesadesa insofrible. Tothom vesteix de negre, té els ulls entelats, adopta un posat serè, s'abandona a l'aflicció, tira carretera avall. Quan en Fritz trenca a la dreta, al final del carreró, hi topa de ple. Intenta fer mitja volta, però ja és massa tard. De sobte, es troba al mig d'una marxa fúnebre que desborda d'ànimes desolades que suen, puden i impressionen per la severitat d'uns rostres com esculpits en pedra. En Fritz s'hi sent desorientat, allà al mig. S'hi sent molt confús i fora de lloc. Al seu costat, hi descobreix una noia assossegada.

—¿De què va tot això?—li pregunta.

La noia no se'l mira. Respon:

—Anem a enterrar-la.

I en Fritz li segueix el braç, que es va estenent fins a assenyalar la difunta, que s'alça en la llunyania. La carreguen quatre homes robustos sobre les seves espatlles, en una banyera.

—¿Qui hi ha dins?—pregunta en Fritz.

La noia, amb els ulls pendents de la banyera, li etziba:

—És la Literatura. S'ha mort i anem a enterrar-la.

El Fritz assenteix. Ho entén. Quan algú mor se l'ha d'enterrar. Espera una estona i planteja una altra pregunta:

—¿I per què la porten en una banyera?

La noia gira el cap. Clava els seus ulls en els d'en Fritz. Com si fos obvi, diu:

—Perquè s'hi ha ofegat.

En Fritz torna a assentir. Sumit en els seus pensaments, va seguint amb les passes el ritme constant dels tambors que retrunyen rere seu. Com l'altra gent, fet pols. Quan arriben al cementiri, els homes robustos deixen la banyera a terra. Aleshores en Fritz s'hi apropa i allarga el coll fins a veure'n el contingut: una cosa blava, glaçada, inerta i morta. Els homes la fiquen dins un sot que tapen amb quatre pales de ferro i un munt de terra. Després que aplanen la terra, algú diu quatre paraules i mica en mica tothom va abandonant el cementiri. Al final només hi queda la noia. Una figura solitària que s'ajup entre creus i làpides. Una figura solitària que, en un rampell de necrofília, comença a omplir-se les ungles de sorra.

..................................................................................



—Hi vaig amb tot—vaig fer apropant les fitxes al centre de la taula, abans de llaçar les cartes.

Mitja hora després tornava a casa en pilotes, completament nu. Si més no deixa'm el barret, li hauria demanat. Però, quan m'havia girat per dir-l'hi, el molt puta ja no hi era. Per sort, en sortir del local, vaig poder respirar alleujat: al carrer hi feia calor i no hi havia ni Déu. Eren les tantes i només els semàfors i quatre volvos despistats (i jo, esclar) seguien (seguíem, vaja) desperts. Descalç i en corredisses i de puntetes vaig anar fent, camí de casa. Al llarg del trajecte, només vaig creuar-me amb un parell de xavales. Quina vergonya, vaig pensar. Però em vaig amagar en un portal i ni se'n van adonar, que hi era. Després vaig continuar endavant fins que vaig haver arribat al meu bloc d'apartaments, un de fet pols. Hi vaig entrar, vaig córrer cap a les escales i les vaig pujar a tot drap, amb el penis desbocat, amunt i avall, fregant-me les cuixes. Anava tant desesperat per arribar a casa i tancar-m'hi, que només vaig pujar dos trams d'escala. Allà, al replà del primer pis (comptant-hi l'entresòl, esclar) vaig obrir el puny, vaig ficar la clau al pany i la vaig fer girar. La porta es va obrir. No m'ho explico, però es va obrir. Jo vivia (visc, vaja) al segon quarta i la meva clau, naturalment, obria (obre, de fet) la porta marcada amb un 2º 4ª daurat, estilitzat. Aquella porta, però, descoberta d'ordinals castellans, se'm va obrir. Quan ho recordo m'adono que va ser tot molt estrany. El cas és que, a les palpentes, vaig entrar en una habitació que em pensava que era la meva, em vaig ficar dins un llit que em pensava que era el meu i em vaig adormir. M'he despertat que ja era aquest matí. I quin ensurt. Gairebé m'agafa un batistot quan m'he vist al costat d'una quadragenària obesa (la veïna del 1º 4ª, vaja) que em passa un braç per sobre mentre la curiositat dels ulls d'un piló de nens coreans (els seus fills, de fet) se centra en la meva cara de clapat, que imagino que és causa dels riures, dels comentaris en coreà que no entenc i del flaix de la càmera de fotos que es dispara i immortalitza el panorama: el tros de greix asiàtic que m'oprimeix el pit, les disset criatures desdentades que fan el símbol de la victòria al meu voltant, les seves riallades que de tan fortes com són els fan desaparèixer els ulls i la meva expressió desencaixada que sobresurt d'un llençol que és translúcid i podria servir de tenda d'acampada a cadascun dels nanos riallers sense ulls ni dents que s'han congregat per aquí a la vora. Quin panorama. Al final he cargolat el llençol tot al meu voltant i me n'he anat. Abans, però, els he demanat la foto. Que la càmera era una polaroid i jo sóc un tio molt viu.

6 comentaris:

Assumpta ha dit...

El primer és boníssim, boníssim... "És la Literatura. S'ha mort"... ufff... fa esgarrifar!!
Per cert, que el nom de Fritz té un aire kafkià :-P

El segon no he entès res, no sé si és una mena de somni, de fantasia, si és real o irreal, ni si disset criatures coreanes desdentades tenen algun "sentit"...

Elfreelang ha dit...

em cremen les mans de tant aplaudir! genials els dos relats!

XeXu ha dit...

Primer relat llegit. També m'esgarrifo de pensar-hi, esperem que la noia desenterri la literatura i la pugui revifar. Què seríem nosaltres sense ella? No hi vull pensar, no. Colpidor, el relat.

Ara aniré a pel segon.

XeXu ha dit...

El segon és totalment delirant. Com passes d'una partida de cartes fallida a aquest final tan... tan... no sé ni definir-lo. Quina imaginació la teva, però no és cap novetat.

Anna Tomàs ha dit...

Els dos genials, el primer fa feredat!! i el segon, brutal!!

felciitats!

Joana ha dit...

No podem quedar-nos orfes de literatura. Defalliríem...
Kafkià el segon relat. Ni en somnis es pot somnir així.
Felicitats i bones festes!!!